dimarts, 10 de maig de 2016

Llegir per creure

Resposta a l’article de Josep Oriol Pujol, director de la Fundació Pere Tarrés, de l’1 de maig del 2016.

1 de maig, moltes treballadores i treballadors surten al carrer per manifestar-se contra la pobresa salaria i social, i per mantenir uns drets cada dia més degradats després de cada reforma laboral.
Al mateix temps, el director general de la Fundació Pere Tarrés , Josep Oriol Pujol i Humet, penja al bloc de l’empresa un article “Els treballadors pobres i l’exclusió social dins del mercat de treball”. Us animem a llegir-ho seguint l’enllaç.
Sorpreses, des de CC.OO  no podem estar més d’acord amb la majoria d’afirmacions que es recullen en aquest article. I és que, l’aproximació a la descripció de la precarietat, és totalment encertada.
Aquest  article està orientat a les estudiants i professionals de la Universitat de Treball i Educació social de la Fundació. Universitat privada no apta per a totes les butxaques. Un discurs creat únicament per mantenir una de les  seves fonts d’ingressos, estudiants amb un perfil social molt desenvolupat  i que arriben a pagar fins a 121€ per crèdit. Per altra banda, una altra part dels ingressos s’aconsegueixen a partir d’aquests treballs precaris denunciats a l’article. Són aquells ingressos  que provenen dels serveis oferits per la Fundació al context del lleure, l’acció social i l’àmbit socio-cultural. Per tant, no cal recórrer a aquell familiar llunyà o a la història que l’amic d’un amic li ha explicat, Sr. Oriol Pujol, si vol escriure sobre precarietat, només cal que parli amb la majoria de treballadores de les quals vostè és responsable a partir de les polítiques laborals que s’apliquen a l’empresa de la qual és directiu.
Anem per parts desglossant l’article:
El model neoliberal global ha fet emergir una nova classe social, el precariat, segons definició de diversos sociòlegs referida a aquelles persones d’arreu del món que viuen en la precarietat laboral, que suposa una aclaparadora incertesa vital. Persones amb salaris insuficients però també amb condicions laborals abusives, i amb la incertesa permanent pel que fa a la durada dels contractes.”
Si bé és cert que no tenim dades oficials, ja que la informació per part de l’empresa és totalment esbiaixada, fet constantment denunciat per la Secció Sindical de CCOO, podem confirmar que:
  • Les treballadores que accedeixen a un lloc de feina a la Fundació, per política d’empresa, sempre és amb contracte d’obra i  servei. Un contracte en molts casos en frau de llei,com hem denunciat reiteradament CC.OO.  (En un trimestre es poden arribar a fer més de 1300 contractes nous en obra i servei, i jornada parcial). Des de CC.OO estimem un 35% de la plantilla amb un contracte d’aquestes característiques.

  • Aquest tipus de contracte, per la seva naturalesa de temporalitat, i de poca seguretat de mantenir el lloc de feina, té com a conseqüències la vulnerabilitat de les treballadores, la indefensió i la immobilització d’aquestes davant de possibles abusos.

  • Per la naturalesa dels llocs de feina, la majoria dels contractes de les treballadores d’intervenció són contractes a temps parcial. Moltes d’elles tenen contracte d’una o dues hores diàries de duració.  Aquestes treballadores es veuen obligades a viure amb sous per sota del llindar de la pobresa, o a pluriemplear-se buscant altres “minijobs” de similars característiques.  La Fundació té la possibilitat de revertir aquesta situació amb polítiques de promoció interna que permeti millorar a les treballadores tant cap a una jornada que s’adeqüi a les seves necessitats com a la seva formació.  Una altra demanda constant de CC.OO, que de moment no ha sigut escoltada per l’empresa.

  • Aquelles treballadores que pateixen algun tipus de dificultat en la seva relació laboral amb la Fundació, ja sigui en l’àmbit personal  (permisos, malalties, etc..) o en l’administratiu (nòmines, contractes, cobraments, etc…) Per resoldre’ls es veuen avocades a una estructura d’empresa rígida, on la burocràcia i la segmentació dels departaments fa poc àgil i laberíntic la solució del problema.  Les treballadores, dins de l’empresa, passen a ser un número més, deixant de banda la seva condició de persones pel benefici de l’empresa.

“Es fa difícil d’imaginar l’angoixa permanent si s’ha de fer front a una eventualitat, com atendràs les necessitats personals i de la família la propera setmana o quin avenir t’espera si no estàs cotitzant per a una jubilació digna.”
La Fundació Pere Tarrés treballa per un sector (el de les cures, l’educació en el lleure i la cultura) ja de per si molt feminitzat i precaritzat. Però des de CC.OO, considerem que està a la mà de l’empresa millorar les condicions de les seves treballadores a partir de polítiques laborals que tinguin com a protagonista a les persones per davant dels mercats. Anys llum del que ens trobem actualment a la Fundació, on el que mana és la lògica de maximització del “superàvit”.
“La lògica de benefici màxim permanent passa per damunt les persones i els seus drets.”
“L’egoisme, l’avarícia, combinats amb el poder econòmic motiven unes decisions on la persona importa ben poc quan l’objectiu és el benefici sense límits.”
Per tot això, i fent cas a l’article quan demana: “tenir clares les causes, fer-ne denúncia sempre que estigui al nostre abast…”  emplacem a la Fundació Pere Tarrés a fer d’aquests principis exposats a l’article una realitat per a totes les seves treballadores, i no només un eslògan de cara a la galeria.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

T'informem dels teus drets! Subscriu-te al nostre butlletí informatiu.

* indicates required
Sector de treball